Harry Edwards va néixer a Saint Louis el 22 de novembre del 1942, però va créixer a East Saint Louis (Illinois). Després d’obtenir uns resultats acadèmics extraordinaris a l’East Saint Louis High School, es va graduar el 1960 i va ser guardonat amb una beca esportiva a la Universitat Estatal de San José, on es va graduar el 1964. Posteriorment, se li va concedir una beca Woodrow Wilson i una beca universitària a la Universitat de Cornell, on va completar un màster i un doctorat en sociologia. Va estar a la facultat de Califòrnia a Berkeley entre el 1970 i el 2001, on actualment és professor emèrit del Departament de Sociologia.
Des del 1992 fins al 2001, va ser conseller de reclusos a la presó del comtat de San Francisco, a San Bruno (Califòrnia), i va treballar periòdicament amb programes pensats per a reclusos a la presó estatal de San Quentin (Califòrnia).
Del 2001 al 2003, va ser director del Departament de Parcs i Lleure de la ciutat d’Oakland (Califòrnia). També té una llarga història d’activisme centrada en la millora en la conjunció dels àmbits de l’esport, la raça i la societat. La combinació de les seves experiències com a afroamericà, com a esportista als anys seixanta i la seva formació en la disciplina de la sociologia van fer que Harry Edwards afirmés que a finals de la dècada dels seixanta Amèrica s’havia convertit en un país molt complaent amb la qüestió de la raça en l’esport. Finalment, va cridar al boicot atletes negres de l’equip olímpic dels Estats Units del 1968 en gran part per posar en relleu les desigualtats ètniques i les barreres a les quals han de fer front els negres en l’esport i la societat. El moviment va donar lloc a manifestacions d’atletes negres a tot el país i, finalment, als Jocs de Ciutat de Mèxic, un moviment que es recorda amb una estàtua de prop de 7 metres d’alçària al campus de la Universitat Estatal de San José.
Uns quants anys més tard, Harry Edwards es convertiria en consultor en temes de diversitat per als tres esports principals. Va ser contractat pel comissari de la Major League de beisbol el 1987 perquè col·laborés a augmentar la representació de les minories i les dones en el beisbol. També va estar amb els Golden State Warriors de l’NBA des del 1987 fins al 1995, com a especialista en contractació i assessorament de jugadors. El 1986, va començar a treballar amb els San Francisco 49ers a l’àrea d’assessorament i creació de programes per a jugadors.
Els programes i mètodes que va desenvolupar per gestionar els problemes dels jugadors es van estendre a tota l’NFL l’any 1992, així com el Programa de Pràctiques per a Entrenadors de Minories desenvolupat per ell juntament amb l’entrenador Bill Walsh per augmentar les oportunitats dels entrenadors de l’NFL que pertanyien a minories. Al llarg de la seva carrera, Harry Edwards s’ha esforçat per obligar l’establishment esportiu a afrontar i abordar eficaçment els problemes relacionats amb la diversitat i la igualtat d’oportunitats dins de les seves files. Edwards, un erudit i activista que es va convertir en portaveu del que va suposar una revolució en l’esport, ara es considera l’autoritat líder en els avenços en l’àmbit de conjunció de la raça, l’esport i la societat; també va ser un estudiós pioner en la fundació de la sociologia de l’esport com una disciplina acadèmica.
La dedicació de Harry Edwards al llarg de tota la seva carrera acadèmica a l’ensenyament i la formació s’ha commemorat amb la constitució del Premi Dr. Harry Edwards Follow Your Bliss de la San Francisco Forty Niners Professional Football Organization (organització de futbol americà de l’equip de San Francisco) per homenatjar els docents més destacats. El 2018 va entrar a formar part de l’Academic All-America Hall of Fame.
Durant els darrers quaranta anys, ha estat consultor de productors de programes relacionats amb l’esport per a nombroses produccions de televisió i cinema als Estats Units i a l’estranger. Ha estat guardonat amb desenes de premis i guardons, entre els quals hi ha diversos títols de doctor honoris causa, i ha estat distingit per la Universitat de Texas, que organitza l’anomenat «Dr. Harry Edwards Lectures», un cicle permanent de conferències amb professors convidats sobre temes relacionats amb l’esport i la societat. Ha escrit nombrosos articles i quatre llibres: The Struggle That Must Be, Sociology of Sports, Black Students i The Revolt of the Black Athlete.
«Sport inevitably, unavoidably recapitulates society, the character of its human and institutional relationships, and the ideological and value sentiments rationalizing and justifying those relationships»
(‘L’esport com a reflex inevitable de la societat, el caràcter de les seves relacions humanes i institucionals, i els sentiments ideològics i de valors que racionalitzen i justifiquen aquestes relacions’)
«Sport inevitably, unavoidably recapitulates society, the character of its human and institutional relationships, and the ideological and value sentiments rationalizing and justifying those relationships». A la meva tesi de la Universitat de Cornell del 1971, vaig anomenar-ho «el primer principi de la sociologia de l’esport».
D’aquest principi, se’n dedueix que els conflictes ideològics i de valors i les contradiccions en disputa en una societat s’expressen d’alguna manera en els seus esports. I allà on hi hagi moviments actius provocats per les condicions imposades a una part en relació amb conflictes ideològicament emmarcats i alimentats, aquests conflictes, ja siguin per raça, classe, gènere, religió o ideologia política, també es reflectiran en l’esport.
En el fons, gran part de l’expressió política de l’esport relacionada amb les condicions existents i compartides amb la societat en general són lluites per l’«autoritat definitòria»: lluites per establir la legitimitat de les definicions de la situació d’un grup.
A Amèrica, per exemple, els interessos predominants no han considerat mai que els negres siguin testimonis acreditats de les seves pròpies experiències, els seus resultats o les seves realitats. Aquesta és una situació que perdura i que es remunta a l’esclavitud dels negres quan l’amo blanc d’esclaus negres deia: «Els meus esclaus són feliços!» i els esclaus van dir «Volem ser lliures!», i van protagonitzar més de tres-centes revoltes violentes d’esclaus per demostrar-ho, en gran part sense èxit. Avui dia, aquests conflictes definitoris s’han expressat i encara s’expressen, per exemple, entre altres qüestions, en la versió de violència policial autoritzada sota la protecció de la placa de policia, amb el telèfon que va captar l’assassinat de George Floyd.
La protesta del jugador de futbol americà Colin Kaepernick contra aquesta violència i el seu desterrament de la Lliga Nacional de Futbol americà van ser només un exemple modern d’un esforç per suprimir la legitimitat de la definició negra, un pensament que els mitjans de comunicació tradicionals han col·laborat a propagar conscientment. Tornant a l’any posterior a la guerra civil fins al tombant del segle xx, fins i tot els personatges i les actuacions més reeixides dels atletes negres van passar per alt als mitjans de comunicació (com el cas de la victòria per KO de Jack Johnson contra Tommie Burns el 1908 o les dues medalles d’or als Jocs Olímpics del 1932 d’Eddie Tolan, o fins i tot l’actuació de Jesse Owens amb quatre medalles d’or als Jocs de Berlín del 1936, més enllà de la seva utilitat en la propaganda antinazi anterior a la Segona Guerra Mundial; malgrat tot, als cinemes nord-americans, no es van projectar les curses de Tolan ni les d’Owens en aquell moment, però sí que es van poder veure les actuacions dels atletes blancs guanyadors de medalles olímpiques, perquè als nord-americans negres no els vinguessin perillosos deliris d’igualtat o, fins i tot, superioritat. D’altra banda, quan es donava el cas que no s’ignoraven del tot, les actuacions dels esportistes negres de vegades s’interpretaven als mitjans de comunicació com a «instintives, animals», o fins i tot –com en el cas tant de Jack Johnson com, vint-i-set anys després, de Joe Louis– s’interpretaven com un comportament «salvatge» sense sentit.
L’auge de la tecnologia moderna de comunicacions de masses i la incapacitat del pensament convencional per gestionar-la i controlar-la han «anivellat el camp de joc definitori» a un grau sense precedents. Els atletes i altres activistes implicats en lluites definitòries ja no depenen dels mitjans de comunicació convencionals per emmarcar i projectar les seves accions i la definició de la seva situació, això és tan cert com que l’assassí de George Floyd avui dia és a la presó perquè un adolescent negre de disset anys va gravar el que va suposar un assassinat sota l’empara de la placa policial, una situació massa habitual contra la qual els negres havien protestat durant generacions i que la societat i els mitjans de comunicació convencionals havien negat amb vehemència per definició.
Aquesta presentació explorarà les ramificacions i l’impacte de la tecnologia dels mitjans de comunicació moderns en l’activisme esportiu i ho compararà amb els reptes passats als quals s’enfronten els activistes, així com les meves pròpies experiències en l’organització i la implementació dels objectius del Projecte Olímpic pels Drets Humans fa més de mig segle.